Personal

Vaig néixer a principis del vuitanta, poc després de la pantoxada del Guardia Civil amb bigoti. Formo part, diuen, de la generació més preparada de la historia. Escola católica, amb bicicleta rodant pel terme i paella dominical.

Sóc racional, esquerp, potser timid, gens somiador. Recordo haver-me enamorat només un cop. La fortuna m’ha sonrís i aquell esperit post-adolescent a qui vaig lligar-me gairebé sense adonar-me’n encara continua al meu costat tot havent passat per capilla i altres daltabaixos.

He estudiat fòra. He compartit pisos amb amics, coneguts i algun altre persontge particular. Cap queixa, però. Vam viure alguns anys a l’Horta de Valencia. Com que sempre hem seguit la doctrina oficial, fins i tot vam fer alguns estalvis.

He penegrinat al carrer Sant Josep numero 10  de Sueca tot havent llegit “Nosaltres, els valencians” (un punt de llum enmig de la foscor) i altres papers propers. Després, com no,. he estat pre-fusterà, fusterià i post-fusterià segons l’època de l’any i les barrabassades dels altres companys de milicia.

He intentat creue en Dèu (sense exit encara). Per contra, vaig trobar el meu catecisme a la Teoria de la Justica de Sen. Mai no he deixat de pagar cap factura.

He estat a l’atur (ara ja esdevinc member de ple dret de la meua generació) uns mesos abans que la partida es resolguera en un match ball a cara o creu, una cruïlla de camins que mai no sabrem on hagueren acabat.

He corregut els 10K en 40 minuts. He escrit un parell de novel·les i alguns contes que ara em fan vergonya de rellegir. He tractat dur al dia un dietari.

He escoltat Raimon, un gegant nuet amb camisa blanca damunt l’escenari,  entonant “Veles e Vents”. He estat seguidor de la música pop catalana a València.

He llegit tots els poemes de l’Estellés, tots els contes de la Rodoreda i Quim Monzó, el Quadern gris  de Josep Pla una cop l’any, “Cien años de Soledad” i molt altres títols que ténen un lloquet al meu altar particulat. Sóc una biblioteca en suspensió. Per si no n’ès prou, ho he intentat més de dues voltes (tot fracasos) amb l’Ulyses de Joyce. Què em perdonin el lletraferits! Per compensar, però, vaig visitar la seua casa a Dublin.

He visitat el MoMa, la Tate, el Pradro, el Lovre, el Museu Vaticà i mots altres tot cercant la sublimació de l’art. He visitat totes les esglèsies que he pogut, romàniques, gòtiques, renaixentistes, barroques… He escoltat amb la pell de gallina i una llàgrima esparça com una desea amb un violía la mà interpretava el concert per a violí de Txaikovski al Palau de la Música de València.

Tot plegat per tal de copsar el sentit de la vida.

No calia anar tan lluny, però.

El sentit de la vida s’em va aparèixer al davant un dia de reis a la matinada. La meua estimada mig rient mig plorant i una figureta encara moradenca gemegant sobre els seus pits.

Aquest sóc jo.

 

aDSC_0178